• Camps d'oliveres, paisatge de les Garrigues
  • Coll de Bovera
  • Serra de la Llena

Els 800 km2 d'extensió de les Garrigues difícilment poden resumir-se en una sola fotografia, sinó que la zona conté, almenys, cinc paisatges diferents. D'aquests, però, sí que n'hi ha un de més representatiu, el que més identitat li dóna, i és el dels bancals d'olivera -principalment arbequina- i ametller, els dos cultius garriguencs per excel·lència. Presents a pràcticament tota la comarca, però especialment al seu centre, al seu cor, conformen un paisatge de secà pedregós però amable, treballat fins a l'últim racó, en un intent constant de guanyar la partida al bosc i la garriga, que precisament dóna nom a la comarca.

En aquesta batalla, el bosc i el matollar han anat guanyant terreny als conreus, i podem dir que són una altra de les imatges possibles de les Garrigues, present sobretot a les cotes altes de la comarca, a pobles com l'Espluga Calba, Fulleda, Tarrés, Vinaixa, l'Albi, Cervià, Juncosa, el Vilosell, la Pobla de Cérvoles, Bellaguarda o la Granadella, propers a les serres de Vilobí, Prades, Montsant o la Llena, que delimiten la comarca amb la Conca de Barberà, el Priorat o la Ribera d'Ebre. Són les zones, també, amb més presència de la vinya.

Un altre paisatge, una tercera imatge possible de les Garrigues, és el del cereal. D'una banda, el que hi ha a la part d'Arbeca, Puiggròs, l'Espluga Calba, que hi genera una fesomia propera als camps del sud de l'Urgell i la Segarra; i, de l'altra, les planúries de sembrat de la part més oest de la comarca, sobretot a la franja anomenada "Garrigues històriques" -que avui és administrativament Segrià-. Els secans d'Alfés, Aspa, Alcanó, Sarroca o Sunyer conformen un paisatge estèpic, que tal vegada és el més proper a l'imaginari del conegut informalment com a far west lleidatà que, d'altra banda, és enormement ric en espècies ornitològiques.

Ja posats amb les "Garrigues històriques", al seu extrem sud hi trobem la raresa paisatgística potser més difícil d'encaixar amb la idea convencional de la comarca: el terme d'Almatret, el poble més meridional de tota la demarcació de Lleida. La presència majestuosa del riu Ebre, flanquejat pels grans tossals de la vora, boscosos i plens d'antigues mines de carbó, donen a aquesta zona fluvial i fronterera un caràcter del tot diferent al de la resta de la comarca.

Finalment, la cinquena fotografia possible de les Garrigues la trobem a la seva zona més poblada, als termes de les Borges, Puiggròs i Juneda. És el nord garriguenc, la part més plana, la que deixa el terreny abrupte i agrest i s'agermana i es confón amb el veí Pla d'Urgell. L'accés a l'aigua del Canal d'Urgell ha donat aquí un protagonisme dels arbres fruiters, del cereal de regadiu i dels farratges que també pot costar d'identificar amb la comarca. Rengs de pomeres, pereres, presseguers o blat de moro dibuixen una clara frontera entre les Garrigues humides i les Garrigues seques, amb les Borges, la capital, com l'exponent més clar d'aquesta dualitat.